L'últim lector

   Dimarts comença igual que el dilluns però amb menys fred. La lluna encara em vol mostrar el seu rostre somrient. La mire i li torne un somriure íntim. «Qui no ha dibuixat el somriure de la lluna?», pense quan obric la porta del metro i m'assec a l'últim vagó. Al meu costat un home llig en un un llibre electrònic, el té recolzat sobre un maletí de cuir marró. Sembla professor perquè vesteix com a tal. Té una barba de quatre dies i pense que fins a finals de setmana no s'afaitarà. En canvi, jo, jo fa mesos que no m'afaite. La tinc massa poblada de pel negres i castanys obscurs. Però em fa interessant.

   Després de llegir unes quantes fulles d'un article d'un historiador important em pose a llegir el llibre que aquestes setmanes m'està emocionant, m'està transportant a una època convulsa de desgràcies. El relat transcorre en una guerra on els protagonistes son joves, molt joves, més joves que jo. «No m'imagine estar en una guerra tant jove. Fam, por, fred, mort, ignorància, supervivència, nostàlgia... Ni pensar-ho!», m'exclame a mi mateix. Per un moment pense en tancar el llibre i deixar de pensar coses que em mouen el cervell i em fan perdre la noció, com si m'anés a desmaiar. Torne a obrir el llibre i sols que veig que paraules dolentes: bombes, explosions, sang, bombes i més explosions. El tanque definitivament, i qual alce el cap em veig rodejat de persones que sostenen els seus mòbils i que al mateix pense que son com bombes que exploten en els seus cervells. «Què ha passat ací? Estan fent una guerra contra el seu cervell i ja no oloren les pàgines dels llibre». Em trobe em meitat de soldats que li esta fent la guerra al seu cervell, son com màquines.

   Baixe del metro i em pregunte si sóc l'últim lector al que li agrada olorar les pàgines dels llibres.