L'amant de la llum

 

És dimarts i el cel ha amenaçat en deixar caure les seves llàgrimes, llàgrimes de tristesa perquè la tardor li produeix nostàlgia. Es compleix el meu desig, el cel plora. Observe les seves llàgrimes com s'esvaren en el cristall d'una finestra antiga, una finestra que mira a unes muntanyes llunyanes que marquen el principi d'un altre món.

  Mentre escolte com el cel plora i crida de ràbia perquè algun amor li ha jugat una mala passada, tinc al meu davant, igual que ahir, unes fotografies d'ella. No dic res, alce la mirada i els meus ulls estan apunt de deixar unes quantes llàgrimes que al final no cauran com cascades. Em mantinc ferm, i pense que en tot el que li vaig dir. No sé ella, però jo recorde lletra a lletra, paraula a paraula, bes a bes, mirada i mirada, un abraçada i ens fonem. «Fa poc li deia tantes coses i ara la llum se m'ha apagat. El meu cor no té color, encara que ella em diga coses i pense en mi. L'amor s'esmuny com eixes llàgrimes que continuen esvarant-se pel cristall brut», pense quant torne a veure una fotografia on ella somriu mostrant-me els seus llavis carnosos. «Mostra-me'ls de nou.», em dic veient com un raig de Sol apareix entre el núvols. Torne a pensar que si poguera desgastar alguna cosa no seria una tisa per a escriure el teu nom, sinó que serien els teus llavis fregant-los amb els meus. Però això ja no serà mai més possible.

  Més rajos del Sol aparten amb les seves mans ardents núvols que molesten, perquè el que volen és il·luminar-me el rostre i fer-me creure que ella va ser la meva llum. Aquella llum que vaig seguir aquella llum sensual, aquella llum que brillava més que l'or. Però aquella llum ja no hi és, solament em queda pensar que no perdré mai el plaer a recordar-la ni a oblidar-la, ni a tancar els ulls i olorar mentalment el seu perfum.