Quan el Sol s'oculta

      En una estació mig abandonada esperant a que passe un tren que no se si s'aturarà. El vent fa córrer les fulles entre les pedres i entre les vies del tren. Un semàfor en verd em fa adonar-me que el tren deu estar aprop. S'apropa com una bala quasi desbocada. Com una bala apunt de matar al vent i a totes aquelles fulles seques que ara ja no hi son.

  Tot canvia quan el Sol s'oculta. Puge en aquell tren i en comptes mirar la finestra d'enfront, em recolze sobre la que tinc darrere observant com el Sol baixa, s'oculta entre unes muntanyes vells i llunyanes. Tot canvia quan el Sol s'oculta i comence a imaginar-me com és ara la seva història. «Serà la història que ella vol viure?. Potser és el que volia des de feia temps», pense mentre el tren es balanceja com si les vies del tren s'hagueren convertit en un improvisat mar d'arena del desert.

  «Tot canvia quan el Sol s'oculta», repetisc aquella frase com si d'una cançó es tractarà. Quan el Sol s'oculta tot canvia. Ella també canvia. De sobte no sé perquè pense en una realitat que és veritat. «Que me la imagine ballant, me la imagine cantant, me la imagine parlant, movent els peus al ritme d'alguna cançó que coneix. Veu a un xic i el delecta amb la seva mirada. Ella cau en la seva mirada. No deixa de mirar-la. Ella està paralitzada. Qui serà eixe qualsevol?, pense mentre imagine eixe trista situació. Té un pla massa atrevit. Espere que no estiga involucrada del tot».

  Ho sent amor, però t'he deixar enrere, el Sol ha caigut i tu també has caigut per un precipici amb els ulls enverinats d'un verí mortal que no et deixava veure més enllà, impedint-te també mirar al passat. Tot canvia quan el Sol s'oculta, igual que la meva forma de veure't. Tot canviarà quan el Sol s'oculte darrere de les muntanyes velles i deixe aquella estació solitària obscura, la qual jo anava recollir-te.