Hi ha algú fora?

  Des d'una gran finestra observe una persona que camina en línia recta pel pas de vianants. La gent l'esquiva i segur que la mira amb una cara no massa amistosa. Porta una falda negra per la cintura i una camisa blanca que li deixa veure el melic. Té els cabells castanys clars. Per un moment pense que és ella. M'alce del banc en el que estic assegut, arrugue la front i els meus ulls s'enfoquen com una càmera. «És ella. No, no és ella», em dic quan torne a seure. He estat apunt de baix les escales i anar a buscar-la, però de segur que s'estranyaria al veure'm. Seria un retrobament massa forçat. Encara recorde l'última vegada que la vaig besar.

   Va ser un dia d'estiu, un dia de setembre. Recorde intensament el seu últim bes, i el meu bes també. Recorde que ja no l'he tornat a veure i no l'he oblidat. I que mai l'oblidaré per molt que li pese. Aquell dia la vaig abraçar i per última vegada la vaig olorar. Encara recorde el seu perfum. És inevitable.

  Més gent camina apressadament pel pas de vianants. «Què serà d'ella? Encara em recordarà», segurament ja no em té quasi en els seus pensaments. Segurament pensa estar cada vegada més entre llums de colors intentant oblidar-me. Ja ho ha fet. No escolte el soroll del carrer, sols veig gent en moviment, intente pensar que ella camina per aquella llarga avinguda. Però al mateix pense que no hi està. Em pregunte si algun dia deixaré d'escriure't més paraules. Em pregunte si hi ha algú fora, del carrer, que escolte com cride el teu nom.