Darrer diumenge d'octubre

    Als peus de la muntanya hi ha un camí ple de pedres i una terra groguenca on em trobe intentant pensar què o qui m'esperarà allà dalt. Trepitge eixa terra groguenca que tan sols és pols que s'eleva uns centímetres per damunt dels meus turmells i m'embruta les sabates. La pendent del camí comença a pujar, però no massa. De sobte m'ature i estic en un bosc ple de pins els qual desprenen un olor fresc que m'atrau. Això em fa volar per dalt de les copes dels arbres. Obric els braços i cride el seu nom. «Què he dit? El seu nom», em pregunte mentre algunes pedres cauen i fan que m'esvare.

    Comence a notar una mica de cansament en les meves cames. M'assec en unes ruïnes que han tingut un passat de silenci. Inquiet per saber més coses baixe d'un vot d'aquell bloc de formigó. Em faig lloc per troncs estrets i per herba punxosa. Sembla una selva. Al final d'aquesta hi ha un forat. Un amagatall. Tinc por està obscur i cap una persona. Em convertisc en una persona important, en un arqueòleg apunt de descobrir la tomba d'algun faraó oblidat. Però no és cap tomba. És un refugi d'on un moment a un altre van a aparèixer els fantasmes de la Guerra Civil.

   Se'm posen els pèls de punta i fuig correguent d'aquell lloc que em produeix por. Molta por. Desmesuradament les meves mans es converteixen en ganivets afilats tallant l'herba que s'interposa en el meu camí. Per fi. Ja estic salvat. Tinc la front suada i el poc vent que corre seca el suor. És darrer diumenge d'octubre i el camí ja és ben sabut. Arribe dalt del tot i admire el paisatge, un paisatge que vull abraçar com ho feia quan ella estava al meu costat i em somreia.

   «Darrer diumenge d'octubre i el camí ja és ben sabut», recite eixa cançó quan tinc la sensació de que el temps està passant de presa. Mai oblidaré els abraços de l'octubre.