Wio

   Trobava a faltar els olors de la tardor allà dalt, en el terrat on solia veure a Wio, un gat de color grisenc que es passejava pel mur del tercer pis sense por a que algun moment anava a esvarar-se i caure com una pedra sobre el terra del carrer mullat. Si això haguera estat així la seva sang correria com ho feia l'aigua en aquell moment.

   Ja havia parat de ploure, Wio estava al meu costat escoltant les veus dels veïns. Alguns discutien, les dones es parlaven de finestra en finestra i xiuxiuejaven els seus secrets més íntims. «Què escoltes Wio?», li vaig dir. Ell sols volia refregar-se entre les meves cames i deixar-me els seus pels i l'olor de la seva pell en aquell vaquers blaus i arrugats. Ja era quasi de nit quan Wio decideix anar-se'n, però abans de fer-ho va fixar la seva envejable mirada en els meus tristos ulls que tenia aquell dia estressant. «Ho sé Wio ni tu podràs veure mai el mar, ni jo tornaré a veure a qui tu ja saps», li vaig dir mentre es va girar lentament i es va perdre pel mateix mur que havia vingut. Les nits eren per a Wio un passeig entre antenes que feien soroll el qual Wio no sabia interpretar. Les nits eren per a Wio un motiu més per a cridar-li t'estime en una d'aquelles terrasses solitàries plenes de roba mullada acabada d'estendre.

   Després d'un cel gris i plujós, el sol dibuixa una llum. I Wio ja no està. Demà tornarà.