Fulles

   Avui és dilluns. Xafe el carrer i els pels dels meus braços despunten al cel com agulles afilades. Toque els pels de punta amb respecte. Sembla que punxen. Passe la mà pel braç com una màquina piconadora. Seguisc caminant pels carrers antics del poble i em venen al cap que fa molt de temps eren carrers de terra. Fa una mica de fred quan em dirigisc on els carrers. L'horta desprèn una humitat que m'impedeix respirar amb normalitat. Respires fort i per la boca. Per fi arribe a l'estació de metro. No hi ha ningú en la solitària estació. Em pregunte per què els sol encara no ha eixit, però quan mire cap a l'est, un mar de núvols que s'aboquen en l'horitzó que ara està cobert d'esponges de colors grisencs, blaus i negres. Ve el metro i m'assec en un seient del vagó i em pose a llegir un llibre, un llibre que emociona. Un llibre amb història.

  El metro va avançant i fent camí i fent aturades també. Puja gent despistada que mira cap tots els costats. Tots ens mirem les cares, cares cansades, tristes, alegres, curioses i un llarg etcètera. Sembla que sóc l'únic que té un llibre a les mans i que té els ulls apegats a eixes línies i paraules que no deixe de llegir. Arribe a la parada, agafe el llibre per a no perdre'l. Vaig cap classe del màster. És el primer dia. Per fi s'acaba l'estiu, si en octubre. Massa llarg, massa desgràcies, massa...se m'acaben les paraules quan pense en records.
   Puge les escales del metro aquelles que feia mesos havia baixat i pensava que no tornaria a pujar. Les fulles dels arbres s'acumulaven en les escalons. No sé si eren les primeres del dia o les primeres de la tardor. Fulles mortes.