La mort d'una vida

  Tot sembla encaixar aquell dia. Aquell dia d'ànimes mortes que quan arribe la nit reviuran sense entendre com. Aquella estació solitària, on sol el silenci i les veus mortes dels camps de l'oblit feien acte de presència en un matí que es presentava no massa interessant. Era un matí fred i estava rodejat de la soledat dels arbres que deixaven caure les seves fulles, elles morien lentament i altres les tornarien a reemplaçar. La soledat era el que més em preocupava. Tots els dies pense quan se n'anirà.

  A l'altra part de les vies oxidades, per on passava un tren que solia perdre's entre la poca boira que s'acumulava en aquells camps de l'oblit, hi havia un arbre mort. Un arbre que havia tingut una vida plena de fulles, una vida on els ocells havien deixat generacions i generacions. Ara les seves branques semblaven dos mans juntes i obertes pregant a que alguna cosa caiguera del cel. A que la vida li tornara les fulles que ja no tornaren a créixer mai més. Travesse les vies i em plante davant d'aquell arbre que portava temps mort. Em pose ferm i mire el seu tronc de dalt a baix, sembla que siga un familiar meu. Allargue la meva mà i el toque. És un tronc aspre.

  Tanque els ulls i m'imagine aquell arbre amb les fulles verdes i els ocells cantant. Obric els ulls i pense en que solament queda el silenci després de la mort. Un «fins sempre» improvisat surt dels meus llavis i la tristesa va recorreguent el meu cos.