Headche Bar

‒Altra vegada per ací, senyor Wellington?

‒Vosté és l'única persona que sap quan m'he de prendre el medicament. No ho entén?

La bata blanca del doctor relluïa tant que el senyor Wellington la va començar a odiar. Li molestava. Aleshores, va decidir ajupir el cap i amagar-lo entre els abraços. El jove doctor el va veure totalment abatut. El seu client era un home major que rondava els seixanta anys. El pitjor de tot és que portava arrossegant una malaltia severa, incurable: ludopatia.

Després que li diagnosticaren la malaltia, la seua dona i els seus fills el van rebutjar. No el deixaren entrar en casa després de gastar-se els diners que guanyava treballant en màquines absurdes. Ell es tornava boig quan escoltava els diners caient pel forat i anaven a parar a la seua mà ansiosa. Esperava els dòlars com si plogueren des del mateix cel. Com era incapaç d'engolir-se el la pastilla d'un glop, el doctor li la trencava en minúsculs trossos.

La bata blanca del doctor relluïa tant, que el senyor Wellington no va suportar la lluentor. Li molestava. Aleshores, va decidir ajupir el cap i amagar-lo entre els abraços. El jove doctor el va veure totalment abatut. El seu client era un home major que rondava els seixanta anys. El pitjor de tot és que portava arrossegant una malaltia severa, incurable: ludopatia.

Després de que li diagnosticaren la malaltia, la seua dona i els seus fills el van rebutjar. No el deixaren entrar en casa després de gastar-se els diners que guanyava treballant en màquines absurdes. Ell es tornava boig quan escoltava els diners caient pel forat i anaven a parar a la seua mà ansiosa. Esperava els dòlars com si caigueren del cel.

‒Em jugue el que vosté vulga a que no s'atreveix a prendre aquesta porqueria ‒va dir Wellington amb un to desafiant.

‒Senyor, no ha tingut suficient amb tot el que s'ha apostat aquests últims anys?

L'ombra (II)

Era un dia assolellat, no com el d'ahir. L'ombra d'aquella noia es reflectia en el taxi perfectament dibuixada. El seu conductor del vehicle la va mirar quan estava a punt de creuar el pas de vianants. Els segons es feien eterns. El semàfor semblava que no s'anava a posava mai en roig i si el temps ja corria en contra seu, la noia es va aturar enmig de les ratlles blanques mal dibuixades en el carrer. No mirava al taxista sinó darrere seu, on l'obscuritat dormia. El conductor no sabia què fer, si baixar del cotxe i dir-li que estava esperant a que marxara d'allí o fer-li un senyal amb la mà. Faltaven pocs segons perquè el semàfor es tornara verd.

‒Un moment, un moment! -la veu del seu client el va ensordir.

‒Com què un moment, senyor? No veu que el semàfor ja està en verd?

‒I què importa? És ella.

‒I qui és ella? -va dir el taxista mirant-lo.

‒Una ombra que ha tornat a escapar.

El taxista, per fi, va poder continuar

I pintar-la de colors

 El carrer on estava el seu estudi abundava la humitat. En les parets de pedra de les façanes es podia comprovar com la molsa anava teixint una superfície verdosa que quan la tocaves notaves l'esponjositat de la minúscula planta. L'amerament de l'entorn i l'instint de supervivència de la molsa impedia que cap raig de sol s'abocara pels balcons bohemis d'aquell carrer. Vaig inhalar tota aquella mescla d'olors, i vaig intuir que eixe perfum sempre hi era present en aquell racó.

 La porta d'entrada estava oberta i la llum de l'escala pagada. Amb sort, la claror del cel blau que entrava per les diverses finestres del bloc de pisos em va fer de guia. Si al carrer feia fred, l'escala era un congelador d'on penjaven xicotetes estalactites produïdes per la filtració de l'aigua quan plovia.

En arribar a la porta del seu estudi em vaig quedar parat tot i escoltant una melodia dolça que no acabava de sortir de la seua boca. La mantenia entre les dents fins que el perfecte ritme va acabar. Vaig pensar que m'havia escoltat pujar les escales, però no. La melodia tornava a sonar igual com quan la vaig escoltar per primera vegada.

 No es va adonar de la meua presència. Estava al fons d'un gran menjador sense mobles, d'esquenes, amb els cabells recollits transportant amb suavitat i elegància, de dreta a esquerra, un pinzell. Immediatament, vaig descobrir que les plantes dels peus estaven plenes de pintura que s'havien assecat. Hi havia de tots els colors. També hi vaig descobrir que havia fet un camí de petjades de colors per tot aquell menjador.

 En girar-se, vaig descobrir com la natura havia pintat una obra mestra: els seus ull dels colors de la immensitat de l'univers.

Un retrobament a distància

 La distància es va acurtar uns poc segons. Quan pensava que ens la nostra mirada s'intercalaria una salutació sense paraules, la gent començà a interposar-se entre nosaltres. Era com si saberen que el nostre destí seria no tornar a veure's mai més. Pensava que allò era el que la gent volia.

 La vaig veure obrint la porta de la cafeteria. Va mirar on jo estava assegut prenent l'aperitiu del matí. El cafè expulsava un aroma estimulant per al meu cervell. Necessitava aquell pessic d'energia per entrar en calor, en la calentor que no m'havia donat l'abric mentre venia cap a la solitària cafeteria. La vaig observar com demanava alguna cosa per desdejunar. Ens tornàrem a mirar però no hi hagué somriure, cap símptoma d'alegria per haver-nos retrobat després nou mesos. Més bé, hi hagué unes mirades serioses, de vegades, indiferents que contrastaven amb les veus de les persones que ens rodejaven.

 L'hora em va salvar de tornar a mirar-li als ulls.

L'estiu s'enlaira

  Què queda d'estiu?, em preguntava en el llit de la platja. Hi vaig arribar abatut i exhaust, com quan Gulliver naufragà a Lilliput. Quedava d'estiu, el segon que tardava en parpellejar. O siga, res. L'arena era un gran llit tou. Les ones del mar, la música de fons. M'hipnotitzava el seu so. Quina suavitat quan l'espuma xocava amb l'arena humida. Era com passar-li la mà per la cintura a musa nueta.

 L'estiu va ser llarg. Molt llarg. Extens. Pesat. Inclús avorrit. Què més?. Però tenia una debilitat, quan el vent bufa de llevant és la primera senyal. Quan el vent bufa de llevant, l'estiu s'enlaira, la mar s'embraveix, la pluja ompli el mar, les corrents balancegen l'aigua com un pèndul. I Neptú alça ones vertiginoses amb la seua olímpica força.

  L'estiu s'enlaira amb els meus pensaments.

Tal vegada no ho recordes però...

 La meua esquena contra la seua. No estàvem separats per un mur d'ossos vertebrals. Podia notar el recorregut vertical dels ossos que li recorria l'esquena. Un simple diari dominava en el silenci que en els envoltava. Ella llegia per no oblidar les paraules, ella llegia per recordar que encara sabia llegir. Les ulleres la delataven, li agradava la lectura malgrat que havia oblidat qui havia estat el seu primer mestre en l'escola, malgrat que havia de comptar quantes lletres tenia l'abecedari.

 Es va girar i em va preguntar què com podia aguantar a una dona que estava perdent la memòria. «Tal vegada no ho recordes però diuen que el primer bes no s'oblida mai. Tu t'has oblidat?», li vaig girant el coll uns centímetres. El seu sí em va fer traure un somriure innocent, per moments estava en els anys vint. Ella va girar totalment el coll, em va mirar per damunt del meu muscle i em va dir:

 ‒Espere no haver-me oblidat de besar ‒es va girar i continuà llegint. Era trist, però feia temps que no sentia la memòria dels seus llavis.

La conversa dels bufats

 La vora del moll era una carrer sense eixida, ja no quedava més fusta on recolzar-se. L'aigua estava un centímetres i un moviment en fals els portava directe a banyar-se de dalt a baix, o pitjor encara, a morir ofegats, i pel que es veia no eren molt conscients del perill que corrien. Fred dormia plàcidament. Les mans li feien de coixí i en les sabates portava els diners que li havien sobrat de l'última botella que s'havia comprat. Els dos millors amics d'ell, Grant i Peter, conversaven de manera distorsionada, amb els llavis torts i rient-se de qualsevol cosa absurda sense sentit.

 -Mi...mira, mira com dorm eixe -digué Peter que portava una boina que li ocultava els cabells negres.

 -Qui? Eix.., eixe traïdor -digué Grant amb les mans davall de les cames. Tenia fred. Peter reia i movia el cap assentint les paraules del seu amic.

 -El poca, pocavergony...nya.. s'ha begut tot el que quedava de la bo..., bo...tella -Peter va donar cops a la fusta que cobria tot aquell moll.

 -I si, si, si, el tirem a, a, a l'aigua -Grant va canviar el seu rostre i es posà seriós mirant al seu amic que també va canviar el seu rostre de content a frustrat.

 -No...

 -Si..., ell té els diners de la botella que, que, que li sobraren.

 S'aproparen sigil·losament al cos de Fred que ja roncava com un os en una caverna. Encara que estaven bufats van comprovar que ningú els vigilava i el llançaren a l'aigua amb una petita espenta. Estigueren uns minuts observant si reaccionava. Fred estava flotant cap per avall i s'estava ofegant. Tot el botí era per ells.

Cames creuades

 I després de trobar-nos en meitat del silenci del carrer, on les llums d'alguns bars eren les nebuloses que representaven aquella nit de rialles i mirades perdudes, em va dir que la millor forma d'acabar-se la copa era subjectar-la amb la mà dreta, movent-la perquè el gel es fonera amb l'amargor de l'alcohol i, per descomptat, amb les cames creuades.

 Hi havia dos sofàs adherits a la paret d'aquell edifici rectilini que representava la senzillesa d'aquell barri. En seure la vaig veure recollir-se els cabells cap a un costat. Eren uns cabells negres que feien conjunt amb un vestit negre, amb un toc brillant, semblava l'estrella que necessitava l'obscuritat per veure la claredat del seu davant. Vaig agafar la copa i vaig imitar la seua posició. Em vaig banyar els llavis amb l'alcohol. La meua mirada no va baixar la guàrdia en cap moment, ella agafava la copa amb tanta subtilesa que semblava que la copa estava feta d'un metall preciós.

 En un moment donat, les cames creuades es fregaren l'una amb l'altra, una fricció lleu que es mesclava amb el nostre parlar, amb el gel xocant en les parets de la copa i amb l'alè d'alcohol que respiràvem.

A qui tant vaig estimar

 Les meves mirades s’escaparen amb el vols dels coloms. Passaven com avions de paper per davant de mi i movien els meus cabells. Sempre em col·locava amb la mateixa posició per deixar passar el temps i observar la gent que passejava per la vora del riu.

 De vegades em passava hores pensant en aquella persona que feia temps que no caminava pels meus pensaments, però el dia havia arribat. La vaig reconèixer per la seua forma de caminar, per la seua forma d’agafar la bossa de mà, per la forma de moure el braç lliure de pes, per la seua forma de llevar-se els cabells de la cara. Ho vaig reconèixer tot. Però ara que s’allunya no escolte els seus tacons, sols puc fer-li carícies aèries i esperar que el vent pentine els seus cabells.

Per què no he escrit sobre tu?

 Agost es vestia amb la lluna plena, els meus pensaments havien deambulat per l'extensió de l'avinguda, plena de balcons pintats de ferro negre. Tot eren iguals i no sabia per quin de tots anava a abocar el seu cap la noia dels cabells d'or. Em mossegava els llavis de la impaciència. Sempre eixia a la mateixa hora de sempre, i no sé si ho feia per prendre l'aire, o bé perquè estava esperant a d'algú. No crec que fos jo a qui esperava.

 No em movia d'aquell metre quadrat que sense adonar-me havia marcat amb els meus passos. La terra d'aquella vereda en mig de l'avinguda era un bon amagatall perquè no em descobrira. Hi va haver un moment en el qual els cotxes no feien sonar els clàxons, les persones no parlaven entre sí i els ocells ni les fulles mogudes pel vent recitaven poemes cantats. Les portes del balcó blaves del balcó es van obrir i aquella noia es va abocar al precipici de puntetes.

 Allà estava. Semblava que s'havia despertat de la migdiada, tenia els cabells una mica desfets i la falda arrugada del color de l'Antàrtida en hivern demostrava que havia estat tombada en el llit o en el sofà, segurament, mirant al sostre amb els ulls i pensant si el noi que l'esperava estaria a l'hora de sempre.

L'ombra

 El taxi es va aturar i alguns papers de la cartera es va escampar pel seient. «Merda!», vaig exclamar en veu baixa. El taxista em va mirar per retrovisor darrere d'aquelles ulleres negres. Es pensava que li havia trencat alguna part del taxi. Però vaig pensar que una exclamació i uns papers no tenien la capacitat de fer una marca en el seient.

 Va començar a ploure i el carrer s'inundà de paraigües, d'abrics que feien esvarar les gotes d'aigua i de barrets que proporcionaven cau als rostres apagats de la gent. Mirant per la finestra intentant endevinar per quin carrer estava, una silueta de dona es va situar davant de la finestra per on jo mirava.

 -És ella! -vaig exclamar. El taxista em va mirar malament. Jo insistia-. És ella, senyor!

 -Però qui és ella? -el taxista es va llevar les ulleres atònit.

 -Ella! -vaig alçar la veu.

 -Qui? Solament veig una ombra, senyor.

 -Sí, una ombra que encara perseguesc.

Black Bird

 El local estava obscur. El seu nom ho deia tot. Solament uns leds de color blau il·luminaven l'entrada a uns banys que a per les dimensions de la porta semblaven diminuts. El calor de la música em va fer refugiar-me en aquell local que començava a omplir-se en comptagotes. Un grup de joves seguia el ritme de música amb el cap, bevia com si es tractara d'una rutina de treball, beure fins esclatar.

 Estava esperant algú que feia alguns dies havia vist, però aquella persona no sabia que l'esperava. Em vaig desentendre de la música i la meua dedicació va ser esperar-la fins que obrira la porta. Van passar quaranta minuts des que mantenia els meus ulls fixes en la porta del Black Bird fins que va entrar per la porta. Ni tan sols sabia el seu nom, ni tan sols sabia quina veu tenia, solament sabia que els seus llavis m'atreien i que un blues sonava quan articulava paraula, encara que no la poguera escoltar.

 La vaig esperar en les escales que conduïen als banys. La vaig veure mirant-se a l'espill, es pentinava amb delicadesa els cabells i se'ls va recollir deixant al descobert el seu coll, el seu punt dèbil per una marea de besos. Va passar pel meu costat i es quedà mirant-me. L'olor del seu perfum encara estava present quan vaig baixar l'últim escaló. El blues dels seus llavis, el soul dels seus ulls. 

Darrere del mur

 La senyora Grün plorava mentre mirava des de la finestra del seu dormitori com col·locaven l’última rajola en el mur que la separava del seu fill, que vivia a l’altra banda del mur, a la part oest. Les llàgrimes quedaren pintades en el cristall i les esborrà perquè el seu marit no s’assabentara que havia tornat a plorar pel seu fill. Però ella no ho podia evitar.

 Va apartar la cortina amb un gest de ràbia, en aquell moment va pensar que havia de veure al seu fill com fóra, no tenia notícies d’ell des de feia més dos setmanes i temia el pitjor. Temia no poder veure’l en anys, en molts anys. Va baixar les escales del bloc de pisos sense fer soroll, de vegades els veïns sospitaven i podien pensar mal. Ella sols volia veure el seu fill, la política li importava més ben poc i si havia d’agafar un martell i tirar el mur avall ho faria.

 Va creuar el carrer lentament, mirant a un costat i altre, i quan es va assegurar que no hi havia cap guàrdia a prop s’apropà al mur. El va tocar i va notar com el cement encara estava humit. Va posar l’orella s’obre el mur de rajoles i no va escoltar res, ella esperava la veu del seu fill, però el silenci l’ensordia. Va veure un petit forat i es va ajupir per a veure que hi havia darrere del mur. Res. No podia veure res. Aleshores dissimuladament es va treure el martell i començà a picar. El martell sonava com una bala travessant el metall.  Un altre cop al mur, de molts que encara li quedaven per colpejar. 

Enfosquit pels núvols

 En veure el far sabia que estava en el lloc indicat, que allò no havia canviat gaire des de l'última vegada que va veure sortir el sol per primera vegada. Una platja tranquil·la, el soroll de les ones xocant contra les roques de Cala Escarpada, la brisa del mar jugant amb les gavines i el far blanc que contrastava amb el verd fosc que lluïa l'herba que cobria la planura.

 Tot semblava igual menys quan vaig veure una silueta caminar amb pas nostàlgic, amb les sabates i el sostenidor en la mà. L'elegància dels seus passos em va fer aturar-me en sec, però ràpidament vaig reaccionar i vaig pensar que no em podia descobrir de ninguna de les maneres. Vaig retrocedir unes metres i em vaig ajupir per veure els seus moviments. Cabells llargs, obscurs i pell blanca. Una bellesa esculpida en marbre. Passejava com buscant algun record perdut. S'aturava, baixava la vista per veure com els peus se li afonaven en l'arena humida.

 Va repetir aquell gest dues vegades més. L'última va deixar caure sobtadament les sabates i el sostenidor com si aquells objectes estigueren fetes de plom. I es clavaren en l'arena com banderes de batalles derrotades. Es va recollir els cabells cap enrere i va deixar veure notòriament la seua llarga melena. Va tocar l'aigua amb la punta del peu i començà a caminar fins que es va perdre en l'obscuritat d'aquella mar en calma. El cel estava enfosquint per la presència dels núvols.

Astromàntica

   Es va tombar en aquell escaló que feia la barana. Estava pintada de calç, però no l'importava si s'embrutava aquell vestit que portava. Aquell diumenge no importava res. El soroll de la música de la nit anterior li ressonava alegrement en l'interior dels oïts i això li va fer tancar els ulls i somriure quan va recordar que la nit anterior havia cantat la cançó del seu grup preferit.

  Recordava com en l'obscuritat aquelles llums de colors carnavalescos l'il·luminaven el rostre mentre movia els seus cabells seguint el ritme de la música. Una veu per darrere li parlava a l'orella, li deia paraules les quals van fer una reacció en la seua pell, s'eriçonà i va sentir un calfred agradable, no era molest, era d'un plaer inesborrable. Morfeu estava allí per dir-li que el diumenge es trobarien en les mateixes escales on s'havien conegut. Quan ella es va girar, solament veure la gent ballar, Morfeu havia desaparegut.

  Les sabates li van caure dels peus, aquell soroll la va despertar d'aquell pensament profund. Es va quedar amb els ulls tancats i va respirar profundament pensant en les paraules suaus que Morfeu li havia dit, volia tornar-les a escoltar. Però ell estava allí. S'apropà i cau d'orella li va dir:

-M'acompanyes a veure com el sol s'amaga darrere de les teulades en aquest diumenge astromàntic?

Un sopar solitari

 Aquell mateix dia la senyora del cinquè, una senyora vella, geperuda, i de pell arrugada, va baixar a sopar al restaurant on jo solia fer-ho sempre que acabava de treballar que per no pujar casa i preparar un menjar mal cuinat, preferia degustar les creïlles, l'ou i la carn fregida que el xef només cuinava amb molta cura per a mi. «Molt d'oli, poca sal i tot ben rostit, ja sap senyor Manolo». Sempre he tingut la sensació que el senyor xef estava fart de que sempre li diguera el mateix, algun dia arribarà el moment en el qual em diga: «molt d'oli, poca sal i tot ben rostit, no és cert senyor Joan?». Eixe dia em sorprendré tant que no sabré què contestar.

 La senyora del cinquè trossejava amb una parsimònia de dol el menjar que tenia en el plat. Des de la meua posició no aconseguia veure què era el que estava menjat, però havia de ser alguna cosa fregida també. També era sorprenent que estiguera menjant sola, apartada, en un racó. No semblava que esperara a ningú. I el seu marit? Sempre anaven junts, no entenia res, em vaig preguntar quan vaig engolir un tros de carn. Quan aquest va arribar a la meitat de la gola va ser quan el meu cervell començà a dir-me que eixe barret negre, aquell vestit negre, la bossa de mà, negra també, sobre les cames i aquella cara trista, desencaixada, no era habitual en la senyora del cinquè. Finalment, vaig poder engolir el tros de carn amb dificultats en pensar que en un sopar tant solitari com aquell les llàgrimes que li queien dels seus ulls en el fons del got serien la tristesa que s'hauria de beure.

La meua primavera

 La meua experiència amb els seus llavis va ser com pujar a una muntanya russa. Eixa sensació quan el cor està a punt d’eixir pel pit. Va ser una sensació de plaer. Sincerament, tornaria a repetir. La llibertat de veure-li tant a prop eixes corbes carnoses de color roig ben mereixen una fotografia, o millor dit, una escultura. Una escultura dels seus llavis. Com m’agradaria tornar a estar a prop d’aquella delícia.

 La meua experiència amb els seus ulls va ser com veure les estrelles de l’univers més profund. I és que els ulls eren d’una profunditat que podia veure el que hi havia al meu darrere. Eren uns ulls de color coral, on podia imaginar-me bussejar entre peixos pintats per les mans d’un xiquet. Em vaig apropar tant als seus ulls que ens vam tocar la punta del nas, va ser un toc màgic.

 La meua experiència amb els seus cabells va ser com un passeig damunt d’un núvol. Podia palpar  la suavitat de la seua llarga melena en les meues mans, era com tocar els pètals de totes les flors que ens rodejaven. La meua primavera ha començat besant-la i acabarà com ha començat, la marca dels nostres besos en els nostres llavis així ho demostrarà.  

El gel que fereix

 Les mans d'aquella persona semblaven un diari vell arrugat. Li mirava les línies de la mà amb tristesa, eren les escletxes de la vida la qual havia fet d'ella una batalla entre la desesperació i la soledat. No sabria dir a qui es va enfrontar i derrotar, tot i veure aquell home dia rere dia, em feia creure que jo també acabaria com ell, lluitant contra la desesperació, el desamor, la soledat, en definitiva, la vida.

 De vegades em quedava mirant-lo una estona, cinc minuts tal vegada. Suportava un fred espantós amagant el seu cos en un abric que li arribava fins als genolls. La tristesa dels seus ulls no l'havien deixat dormir durant anys perquè davall d'ells s'havien format unes bosses que tenien un color obscur. Era el reflex d'una home que s'havia passat hores pensant en alguna cosa que ell trobava a faltar.

 Subjectava un ram de flors les quals la neu i el gel havien fet desaparèixer el color i el fresc aroma que temps enrere, segurament, atreia l'olfacte de la gent quan passava pel seu costat. Esperava algú des de feia molt de temps, esperava donar-li el ram a la persona que estimava. El fred que fereix el cor, aquella era la vertadera derrota.

Vestida de nit

 Queia la vesprada mentre mirava per la finestra. Els seus ulls obscurs es convertiren en petits punts negres, com els d'una pantera. Tenia els cabells recollits, la seua columna semblava una escala d'ossos El seu cos es va vestir de nit. Un petit jardí descansava sobre aquella terra en la qual es solia passejar nueta a mitja nit. Volia sentir la frescor de les plantes i que tots els seus aromes li serviren de perfum. La seva pell obscura tocava les fulles i les flors que es creuaven per un petit camí de pedra. Aquest portava a una font on seia i escoltava les poques gotes que deixava anar una estàtua per la seua boca.

 Apropà la mà i les gotes d'aigua relliscaren fins arribar al seu petit pit. Semblava ser l'amant d'aquell jardí. Semblava que les plantes l'estimaven, semblava que la delicadesa dels seus passos no volien despertar el silenci de la nit. Un silenci que sols era entorpit per la respiració d'aquella noia vestida de nit.

La Petit Bohème

 Portava un diari baix del braç, caminava per un carrer on hi havia persones de classe baixa que recolzava les seves cansades esquenes contra la paret. Segurament havien caminat kilòmetres abans d'aturar-se en aquell lloc. Solien ser persones solitàries que tenien la cara més bruta que les profunditats dels claveguerams. No sabia si eren de pell blanc o de pell bruna, la brutícia havia embrutat, inclús, el color blanc dels seus ulls. Quan vaig caminar més de mig trajecte fins arribar a la redacció em vaig adonar que una xiqueta, d'uns deu anys, estava pintat un dibuix que ella mateix havia fet. Em vaig apropar uns passos i la mare em va oferir la seva mà per a que li donara unes monedes. Això vaig fer, però els meus ulls es dirigiren a d'aquella xiqueta.

 –Com et dius bonica?

 –Laure, senyor –per aquella xicoteta boca van sorgir unes paraules dolces.

 –Què estàs dibuixant?

 –És el recorregut que he amb ma mare fins vindre a Paris, senyor –la xiqueta seguia concentrada amb el seu dibuix. Sa ma mare em va somriure.

 –Vols ser pintora?

 –Sí senyor, m'agradaria ser pintora i penjar els meus propis quadres en les sales dels museus més famosos de París.

 –Què emocionant!

 La tendresa va travessar el meu cos des del cap fins les puntes dels dits quan aquella xiqueta em va donar el dibuix que havia fet. Li vaig dir que m'agradaria veure els seus quadres quan siguera una pintora important en la ciutat. L'ombra tapava la meitat del seu rostre, i l'altra meitat estava il·luminada per un sol matiner. Solament vaig veure com els seus ulls somreien.

Obrir la porta

  Quina agonia em va entrar quan vaig escoltar el soroll d'uns timbals ensordidors que s'apropaven pel fons de la ciutat. Una bona tempesta sucumbiria la ciutat. M'havia passat sis mesos dins de casa, sense veure a penes la llum del sol. No recordava quin soroll tenia el dia ni tampoc quin silenci tenia la nit. Estava acostumat a l'obscuritat. Portes tancades i finestres baixades sense que cap fil de llum entrara pels petit forats que tenien les persianes. Vaig seure al sofà i en mirar l'hora em vaig adonar que el rellotge s'havia aturat a les deu del matí del dia vint-i-vuit de febrer. Un divendres. Feia un mes. Ni m'havia adonat d'aquell fet.

  La televisió feia mesos que no funciona i el despertador mai havia tingut piles. El meu entreteniment era parlar sol mirant el pis, que no sabia si estava decorat o no, l'obscuritat no em deixava veure'l. En sis mesos no recordava el que era mantindre una conversa amb una persona. Però amb qui podia parlar si no tenia familiars ni amic aprop de mi? Ni tan sols s'havien preocupat per la meva existència. Em vaig recobrar de l'absència entre aquelles parets que de vegades em  despertaven espantat, sense saber, a més, si era de matí o de nit.

  L'última vegada que havia tancat la porta d'entrada venia de la universitat de fer un examen d'anatomia. Va ser un examen desastrós. Catastròfic. Dels pitjors que he pogut fer en anys. Fa ja sis mesos d'allò i no m'he atrevit a obrir la porta per anar a veure la nota.

Un cor fet de vidre

  Érem dos, i ja no hi estàs. La bala va travessar el cor del meu marit i va trencar el cristall de la finestra on solia veure'l quan anava a treballar. Des de baix, en el carrer, es girava i s'acomiadava amb un bes a l'aire. Aquells besos tenien ales. Obria la finestra i el bes impactava suaument contra els meus llavis. Tancava els ulls i desitjava que ho tornara a fer, però ell ja havia girat la cantonada.

  Tot va canviar quan un dia va arribar de treballar i es va posar a tossir sang. Em vaig espantar tant que vaig fer vindre el metge ràpidament perquè examinaren a Simó. El metge no li va comunicar la malaltia que patia, i jo tampoc. No vaig ser capaç de dir-li que la seva vida s'acabaria igual que la d'un ocell quan li fereixen les ales.

  No hi estava a casa quan passà tot. Si la casa ja semblava un paisatge inhòspit ple de silenci, imagineu-vos ara. Del que estic segura és que l'única vegada que aquell silenci es va interrompre va ser quan Simó agafà la pistola del seu calaix, la va treure agafant-la amb força, es va posar d'esquenes a l'espill i el tro ensordidor del tir li va trencar el cor igual com la bala travessà la finestra. Cada vegada que mire cap avall puc veure encara els cristalls espargits pel carrer. Cristalls trencats com el meu cor.

Columnes

  Una vegada caminàrem tant que arribàrem fins al mar.

  Anàvem agafats de la mà com dos xiquets, feliços. Ella, cada dos passos em mirava, els dos següents mirava endavant per no caure. Aquells eren els detalls que trobe a faltar, assegut on vam veure el mar per última vegada. Tinc les seves mirades fotografiades en la meva retina. Els ells ulls blaus eren com el aquell cel de març, blau cristall, quasi transparents.

  Vam veure unes columnes, ens imaginàrem que estàvem en una ciutat de l'antiga Grècia. Ella vestida de blanc i jo també. Semblàvem filòsofs. Tots dos aprenien un de l'altre, dos tots ens ensenyàvem en fotos la nostra infantesa i ens dèiem quins serien els nostres destins. Quan ens vam adonar, mentre caminàvem fent ziga-zaga entre les columnes, vam trobar la mar tranquil·la com solia ser-ho a la primavera. Vaig recolzar l'esquena contra l'última columna, ella va recolzar la seva amb el meu pit i contemplàrem com les ones s'elevaven alguns metres cap al cel. Feien l'intent de volar però semblava que algú les estirava cap abaix. Algunes ones morien en les roques i altres en la fina arena de la platja.

  El seu últim bes es va mesclar amb la sal de les ones. Va ser un bes amarg.

Esperant-te escrivint

  M'he embrutat els dits de la mà amb la tinta del bolígraf de tant d'escriure't versos dedicats a tu. Li queda poca tinta, però aconseguiré li insistiré per que puga escriure les últims paraules del poema. No és una tinta que expresse la tristesa de no estar al teu costat, assegut en un banc d'un parc a les afores de la ciutat. Hi havia ocells volant, cantant, buscant pretendenta i preparant els seus nius que veurien créixer una nova generació d'ocells que alegrarien la ciutat tots els matins.

  Les seves petites potes han caminat mentre escrivia uns versos. Pot ser admiren el que he escric i volien copiar-me, però no sé si em podran superar. Jo tinc els meus versos per enamorar-te, ells tenen els seus cants i els seus colors. En el fons som igual, saps? O no tan en el fons. Si ells pogueren parlar, cantarien els meus versos per enamorar a les seves pretendents. Seria tot un goig escoltar-los.

  Estic al parc esperant-te i no sé si algun dia vindràs. De vegades escric i imagine que vens, caminant, observant el que hi ha al teu voltant. La ciutat és tan gran per a tu, però pot ser el parc se't faça petit i no tardes en trobar-me. De vegades escric i imagine que ja estàs ací, esperant a que et recite els versos que els ocells volen cantar.

L'últim dia del segle

  Qui li hauria dit a l'àvia Taf que el seu nét va arribar quan ella acabava de morir. S'havia passat quasi vint anys esperant a que el seu únic nét tornara de buscar or per tot l'Oest. Se li havien fet arrugues per tot el cos, la dona ja no caminava dreta, s'havia d'ajudar en les parets per sostindre's de peu.
  Era l'últim dia del segle. Jack li havia escrit una carta dos mesos abans comunicant-li que tornaria a finals d'any. I així va ser. Jack va creuar el bosc cobert amb una manta grossa, un barret amb la qual havia fet guàrdia en la nit per no ser atacat pels animals nocturns. Encara tenia la pell negra, una barba plena de pols i unes mans plenes de ferides profundes, en carn viva. Va embrutar el pany de la porta i va notar un aire fred en la seva cara. El cor se li va aturar uns segons. No va dir res, i amb passos lents es va dirigir a l'habitació de la seva àvia. Taf estava gitada, amb els ulls tancats, les arrugues eren les línies de la vellesa d'una dona que no havia pogut aguantar una espera tan llarga. Tenia a les seves mans una nota i Jack primer va sentir la mort de primera mà quan li va agafar les mans a la seva àvia. Després de sentir la pell morta, va obrir aquell paper.
   «He aguantat fins l'últim dia del segle per veure si apareixies per aquella finestra on et vaig veure per última vegada».

La pluja

  La pluja va omplir els meus ulls de llàgrimes. No eren llàgrimes de tristesa ni d'abatiment. Eren llàgrimes d'haver estat esperant-la durant hores en la porta d'aquella cafeteria, però no hi va aparèixer. Les gotes d'aigua que queien sobre el meu cap es clavaven com agulles. Mentre deixava passar el temps fins que apareguera entre la cortina d'aigua, vaig començar a contar quan tardaven els trons a sonar com timbals d'una simfonia accelerada i nerviosa. Però la tempesta estava sobre aquells carrers foscos d'una ciutat de la qual coneixia poca gent i pocs carrers. No hi havia llum i solament els rajos il·luminaven el que tenia al meu davant. Ella no formava de les siluetes de l'obscuritat. Fugen de la pluja que fereix.

  La música de la tempesta no s'acabava i vaig donar mitja volta per obrir la porta d'aquella cafeteria. Vaig banyar l'entrada. Em va recollir els cabells cap enrere i la cambrera em va oferir una tassa de cafè calent, la vaig acceptar amablement. Mentre es dirigia darrere de la barra per a prepar-me aquell tassa de cafè carregada de sucre, va fer mitja volta i es va dirigir a mi de nou.

  –Senyor, esperava a d'algú?– digué la cambrera mirant-me. Jo sols tenia la mirada fixa en aquella finestra per veure si ella apareixia.

  –Sí, a la soledat.

Un rosa anònima

  Ningú sabia el seu secret.

  Havien passat nou anys de la mort de E. Spire. Com cada any la seva família, quan arribava el dia catorze del mes de febrer, anava al cementiri per col·locar-li un ram de flors que sa mare comprava sempre el dia anterior. Però aquell any algú desconegut per a la família es va avançar.

  La mare d'E. Spire va arrugar el front en veure una rosa roja al costat de la fotografia de la jove. La va agafar i la va olorar, l'acabaven de posar. Aleshores, la mare de la jove començà a mirar el cementiri per comprovar si hi havia algú. Però solament hi havia el silenci. Es va començar a fer preguntes, però ella no recordava que la seva filla tinguera cap nuvi. A més, l'única família que tenia eren les seves dues germanes bessones, son pare i ella, sa mare, va pensar.

  Havien passat nou anys de l'última vegada que J. George va veure a la que havia estat la seva infermera en un hospital de guerra, molts anys enrere, abans de que la jove morira. Ell la visitava per les nits, votava la tanca del cementiri i es posava a mirar la seva foto durant hores. Aquell dia 14 de febrer de 1964, J. George va agafar una rosa del jardí de sa casa i es dirigí a entregar-li una flor, una rosa anònima.

Cridaré perquè tornes

  Des d'aquell lloc, S. Stepson, pogué veure com el cel s'anava tornat negre. Asseguda en aquella barana de fusta va contemplar la ciutat i la immensitat. Les llums de les cases i dels carrers. Les muntanyes, al fons, feien formes humanes. Tot allò, per a ella, era una forma de vida des de feia uns quants anys.

  Com cada vesprada, eixia a donar un passeig pel petit bosc de New Wood. Sola. Pujar allà dalt la feia oblidar-se dels pensaments que l'havien atordit durant tot el dia. Els estudis, els problemes a casa i el treball a hores que tenia per les vesprades.

  Feia uns dies que l'alegria l'havia envaït. Son pare havia tornat del llarg viatge que havia fet a Austràlia. Era pilot d'avions. Però aquell dia, S. Stepson, no estava a New Wood per a contemplar com es movia el món als seus peus, sinó per a cridar a son pare perquè tornara aviat.

Viatge sense final

  Van prometre que no tornarien. Havien deixat la finestra de la seva habitació oberta perquè altres inquilins l'ocuparen. Ja foren animals que vagaven pel bosc o les fulles de les pròximes tardors. Els primers quaranta kilòmetres els van fer a peu, carregats amb sacs de roba i alguna que altra fotografia com a record. Encara els quedava sis-cents llargs kilòmetres per arribar a la frontera. A partir d'aquell moment el viatge no tindria final.

  Durant el camí van parlar de totes aquelles coses que no havien tingut temps de parlar en el llit. Cap dels dos s'havia molestat en girar la mirada i veure que deixaven enrere quinze anys de joventut. Tots havien caigut en l'amor més profund. Ell un mecànic que fugia del servei militar. Ella era mestra de pàrvuls a hores i fugia del seu pare.

  Deu anys després el viatge sense final la brúixola continuava indicant al nord. Els canvis els seguien omplint el camí de kilòmetres. De temps.

Ningú com ells

No sabien si el que volava eren gavines o eren avions de paper. Del que sí estaven segurs era a qui abraçava estava abraçant cadascú. La mar es movia com un llençol penjat en un fil d'estendre. Feia ones, blanques, suaus. Li entraren ganes de posar la mà en l'aigua i no banyar-se.

El sol no podia lluir el seu vestit d'or perquè els núvols l'ocultaven. Era una tarda d'hivern i una fina bruma caminava sense tocar l'escuma. No sabien si hi hauria algun vaixell perdut esperant a que la bruma desapareguera. Però el que si sabien era que no hi hauria, a l'altre costat de la platja, ningú com ells.

L'engoliren les lletres

  Aquell dia havia recorregut tantes llibreries com cafeteries hi havien en la ciutat. Sempre acabava entrant en la mateixa. Era ja un client habitual. La noia del mostrador li preguntava quin llibre anava a començar i ell responia, de vegades, alçant-li els muscles. Va baixar uns quants escalons fins el subterrani d'aquella llibreria. Estar rodejat de llibres era com estar rodejat d'ocells que cantaven dolçament.

  Jerònim no tenia diners per comprar-se tots els llibres que ell volia. Preferia anar a la seva llibreria preferida i que els llibres l'engoliren i el convertiren en protagonista de l'obra que tenia en les seves mans. Jo també era client habitual i aquell dia el vaig veure que llegia un llibre eròtic. Em vaig quedar mirant-lo un segons. Les ulleres se li esvararen fins la punta del nas. Vestia senzillament.

Aquell era l'art de veure com les lletres engoliren a Jerònim.

Inclús en els moments més tranquils

  Uns núvols grisos s'han alçat com titans per darrere dels edificis. Sembla que va a ploure. La gent va preparada amb paraigües per si el cel s'atreveix a plorar de nou. Però la pluja no m'impedirà seguir en el meu lloc de treball que és estar fent bombolles de sabó. Els xiquets que passen intenten agafar les bombolles, però exploten quan el vent les toca amb el dit. «Maleit vent! Inclús en els moments més tranquils s'atreveix a molestar-me».

  M'assec en un banc on un dona que sosté el seu nadó en braços em mira amb cara de que faça riure al seu petit fill fent bombolles de sabó. Bufe suaument i les esferes xoquen contra la cara del nadó que obri la boca per intentar menjar-se-les. «No òbrigues la boca, el sabó no es menja fill», riem tots dos. I la dona se'n va ben lluny, no sé on. Lluny.

  Ara estic sol en aquell banc, enmig de l'avinguda on la gent passa sense adonar-se que jo estic allí, que sóc l'home que fa bombolles de sabó, però ningú s'atreveix a mirar-me. I jo tampoc a ells. Estic esperant a algú que no ve. «On estarà ella? Fa temps que no seu al meu costat. Serà veritat allò què em va dir què marxaria lluny d'ací?», em preguntava. L'única cosa certa és que ella algun dia tornarà, inclús en els moments més tranquils.

Les sabates velles marrons

  El vell Bernat. Ai Bernat! No sé quantes vegades he vist al vell Bernat amb aquelles sabates velles de color marró. Em pregunte quants passos han recorregut, quants carrers haurà xafat. Un dia em va contar com se'n va anar del lloc on havia nascut. Estava assegut en l'andana del tren, em vaig apropar i em va somriure mentre m'apropava.

  «...Volia fugir després d'aquells quatre mesos en la soledat. Volia veure món. Volia oblidar-me del passat. Un dia buscant diners en els calaixos de l'habitació dels meus pares em vaig decidir a deixar-ho tot. Amb el que tenia posat vaig eixir al carrer: les meves sabates marrons, uns pantalons vaquers, una camisa blanca i un barret. Em vaig passar mitja primavera vagant per pobles, menjant del fem. No sent cap nostàlgia per res. Si vull passar tota la vida solitari és el meu problema, jove. La vida és així. Vaig pagar tots els meus deutes en el passat, vaig fer tot el que vaig poder. Era hora d'allunyar-me. Ara sóc lliure...»

  El vell Bernat es va espolsar els pantalons i les sabates plens de terra. Cap tren tenia la intenció de passar en aquells vint minuts que restaven per a que les onze donaren en el rellotge que coronava l'estació de tren. Em vaig allunyar del vell Bernat, el vaig deixar sol per uns minuts el quals em donar temps a reflexionar en tot que el vell m'havia dit. Pot ser té raó. Pot ser siga el moment d'allunyar-me també d'aquest lloc on els bells sentiments ja no són la meva vida.

El bes de pedra

  Bella i Olimpio havien mort joves. Havien estudiat belles arts en la universitat de la seva ciutat natal, Roma. Bella va conèixer, al que seria més tard el seu amor, en una d'aquelles activitats a l'aire lliure que el professor Francesco els havia manat fer. L'activitat havia consistit en dibuixar un racó d'algun jardí de la universitat. Va ser coincidència que Bella i Olimpio dibuixaren el mateix racó.

  «T'agrada aquest racó?», li preguntà Olimpio a d'aquella noia d'ulls blaus com el cel que lluïa aquell dia. «És el meu lloc preferit, sempre vinc ací per aïllar-me de les poques penes que tinc», li contestà Bella amb veu tímida.

  L'amor a l'art que ells tenien superava a la resta dels seu companys. Era un amor obsessionat i de passió, igual com ells s'estimaven. Però un accident desafortunat els va llevar la poca vida que havien viscut. El seu soterrament va ser fa molts anys. Va ser trist, molt trist, inclús el silenci era més silenci que mai. Era un dia on la lluna no brillava i allò deixava pas a una nit obscura.

  Dos estàtues, dos enamorats besant-se, encara decoren la tomba. Un epitafi descriu el seu amor. «Ni els àngels del cel ni els dimonis del mar separaran mai aquest bes de pedra. Un bes etern».