El bes de pedra

  Bella i Olimpio havien mort joves. Havien estudiat belles arts en la universitat de la seva ciutat natal, Roma. Bella va conèixer, al que seria més tard el seu amor, en una d'aquelles activitats a l'aire lliure que el professor Francesco els havia manat fer. L'activitat havia consistit en dibuixar un racó d'algun jardí de la universitat. Va ser coincidència que Bella i Olimpio dibuixaren el mateix racó.

  «T'agrada aquest racó?», li preguntà Olimpio a d'aquella noia d'ulls blaus com el cel que lluïa aquell dia. «És el meu lloc preferit, sempre vinc ací per aïllar-me de les poques penes que tinc», li contestà Bella amb veu tímida.

  L'amor a l'art que ells tenien superava a la resta dels seu companys. Era un amor obsessionat i de passió, igual com ells s'estimaven. Però un accident desafortunat els va llevar la poca vida que havien viscut. El seu soterrament va ser fa molts anys. Va ser trist, molt trist, inclús el silenci era més silenci que mai. Era un dia on la lluna no brillava i allò deixava pas a una nit obscura.

  Dos estàtues, dos enamorats besant-se, encara decoren la tomba. Un epitafi descriu el seu amor. «Ni els àngels del cel ni els dimonis del mar separaran mai aquest bes de pedra. Un bes etern».