Inclús en els moments més tranquils

  Uns núvols grisos s'han alçat com titans per darrere dels edificis. Sembla que va a ploure. La gent va preparada amb paraigües per si el cel s'atreveix a plorar de nou. Però la pluja no m'impedirà seguir en el meu lloc de treball que és estar fent bombolles de sabó. Els xiquets que passen intenten agafar les bombolles, però exploten quan el vent les toca amb el dit. «Maleit vent! Inclús en els moments més tranquils s'atreveix a molestar-me».

  M'assec en un banc on un dona que sosté el seu nadó en braços em mira amb cara de que faça riure al seu petit fill fent bombolles de sabó. Bufe suaument i les esferes xoquen contra la cara del nadó que obri la boca per intentar menjar-se-les. «No òbrigues la boca, el sabó no es menja fill», riem tots dos. I la dona se'n va ben lluny, no sé on. Lluny.

  Ara estic sol en aquell banc, enmig de l'avinguda on la gent passa sense adonar-se que jo estic allí, que sóc l'home que fa bombolles de sabó, però ningú s'atreveix a mirar-me. I jo tampoc a ells. Estic esperant a algú que no ve. «On estarà ella? Fa temps que no seu al meu costat. Serà veritat allò què em va dir què marxaria lluny d'ací?», em preguntava. L'única cosa certa és que ella algun dia tornarà, inclús en els moments més tranquils.