El
vell Bernat. Ai Bernat! No sé quantes vegades he vist al vell Bernat
amb aquelles sabates velles de color marró. Em pregunte quants
passos han recorregut, quants carrers haurà xafat. Un dia em va
contar com se'n va anar del lloc on havia nascut. Estava assegut en
l'andana del tren, em vaig apropar i em va somriure mentre
m'apropava.
«...Volia
fugir després d'aquells quatre mesos en la soledat. Volia veure món.
Volia oblidar-me del passat. Un dia buscant diners en els calaixos de
l'habitació dels meus pares em vaig decidir a deixar-ho tot. Amb el
que tenia posat vaig eixir al carrer: les meves sabates marrons, uns
pantalons vaquers, una camisa blanca i un barret. Em vaig passar
mitja primavera vagant per pobles, menjant del fem. No sent cap
nostàlgia per res. Si vull passar tota la vida solitari és el meu
problema, jove. La vida és així. Vaig pagar tots els meus deutes
en el passat, vaig fer tot el que vaig poder. Era hora d'allunyar-me.
Ara sóc lliure...»
El
vell Bernat es va espolsar els pantalons i les sabates plens de
terra. Cap tren tenia la intenció de passar en aquells vint minuts
que restaven per a que les onze donaren en el rellotge que coronava
l'estació de tren. Em vaig allunyar del vell Bernat, el vaig deixar
sol per uns minuts el quals em donar temps a reflexionar en tot que
el vell m'havia dit. Pot ser té raó. Pot ser siga el moment
d'allunyar-me també d'aquest lloc on els bells sentiments ja no són
la meva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada