Van
prometre que no tornarien. Havien deixat la finestra de la seva
habitació oberta perquè altres inquilins l'ocuparen. Ja foren
animals que vagaven pel bosc o les fulles de les pròximes tardors.
Els primers quaranta kilòmetres els van fer a peu, carregats amb
sacs de roba i alguna que altra fotografia com a record. Encara els
quedava sis-cents llargs kilòmetres per arribar a la frontera. A
partir d'aquell moment el viatge no tindria final.
Durant
el camí van parlar de totes aquelles coses que no havien tingut
temps de parlar en el llit. Cap dels dos s'havia molestat en girar la
mirada i veure que deixaven enrere quinze anys de joventut. Tots
havien caigut en l'amor més profund. Ell un mecànic que fugia del
servei militar. Ella era mestra de pàrvuls a hores i fugia del seu
pare.
Deu
anys després el viatge sense final la brúixola continuava indicant
al nord. Els canvis els seguien omplint el camí de kilòmetres. De
temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada