L'escapista

 Aquell dia va pujar al terrat i va veure que encara hi havia roba estesa. El color blanc contrastava amb un sostenidor i unes bragues roges les quals s'havia posat ahir per la nit, una vetllada amb les seues amigues i que es allargar fins passades les cinc de la matinada. El vent jugava amb les teles que haguera convertit la jove en una silueta invisible si no arriba a ser perquè les cames hi eren ben visible.

  No la perseguia ningú. Ni estava amenaçada per cap persona, ni la policia havia donat l'ordre de capturar-la viva o morta, tan sols aprofitava tots els racons possibles per amagar-se, per escapar-se de les mirades que la sotjaven cada vegada que passejava el seu cos per aquella terrassa.
  Es va quedar immòbil tot creient que ja havia escapat cap a un altre indret del planeta, però no, no s'havia mogut ni un centímetre. El seu truc magistral no va funcionar, l'únic que la va consolar va ser el llençol que la cobria del fred tardorenc. Volia escapar d'ell com fóra.