La taula

  La taula estava reservada per a la una del migdia.
  Vaig agafar la bossa de mà i la vaig pensar en el muscle. Dins d'ella tan sols estaven les claus de casa, un flascó de colònia i el pintallavis. Quan estava a punt d'eixir de casa va sonar el timbre. Era Cloti. Una amiga de tota la vida. Ens havíem criat al poble. Vam estudiar el bàsic com per saber llegir i escriure. Després, trobarem al mateix temps un treball estable en un bloc de pisos del centre de la ciutat. Aprofitarem els nostres ingressos per comprar-nos un pis. Jo vaig comprar el primer i ella el segon. Les dos teníem home i fills. Cap filla. Coses de la naturalesa humana.
  En obrir la porta, Cloti em va dir que l'estava esperant des de feia deu minuts. Em va tirar per cara que em maquillava massa quan anàvem a dinar al bar Calamar. Caminàrem juntes, agafades del braç, com si fórem dos ancianes, i això que es consideràvem joves.
  El propietari del bar ens coneixia des de feia molts anys. Sabia que el nostre menú preferit era un plat de calamars per començar, dos plats d'arròs mariner i dos botelles de vi. Ell ens va rebre amb un somriure que imitàrem.
  −Prenguen seient, immediatament portaré el plat de calamars i les dos botelles de vi −va dir el cambrer fregant-se les mans.
  La taula estava enmig de dos cotxes. Tenia un mantell de color pàl·lid i ja estaven preparats els coberts i les copes. El cambrer va vindre amb el que havia dit i ho va col·locar tot ordenadament. Va obrir una de les botelles de vi i els va posar el suficient com perquè pogueren degustar-lo.
  −Estan còmodes? −va preguntar el cambrer.
  −Sí, sí, no es preocupe. No cal que es moleste en buscar altra taula. En aquesta estem bé.
  Vaig mirar a Cloti i vaig comprovar que estava embotida entre el cotxe i la taula. Si en alguna cos no quadràvem gens en res era en la grandària.