Una
cosa va lliscar a sota la porta, és el silenci. Ve a deslligar-me
els llavis. El temps ha passat,
ha passat a la velocitat de la llum. Tot el que ara contemple ha
canviat: la llum del sol, el cel, els núvols, hui no són el mateix
que eren ahir i tampoc ho seran demà. Camine per aquell terrat
buscant una solució als meus problemes, però no hi ha cap solució
que em resulte eficaç. Wio ja no em visita, fa temps que se'n va
anar buscant el mar, sembla que no ha fracassat. Tinc ganes de
desaparèixer o ocultar-me en alguna gruta on ningú em puga trobar.
M'han dit que el món està molt aprop d'acabar-se però quan mire
fora els ocells estan sempre cantant. M'he cremat en molts cercles de
foc dels qual he sortit ferit, és el torn d'extingir-los per sempre.
Recolze
l'esquena contra una pared bruta, descolorida, el temps ha esborrat
el seu color original. Creue les cames i em pose a meditar. Vull
posar la ment en un buit on la caiguda siga mortal. Ací s'acaba un
trajecte de tres-cents seixanta cinc dies els quals he perdut l'amor,
però també he recuperat el somriure. Desitge un final feliç en
aquest trajecte que hui s'acaba. Desitge que en el principi d'un nou
trajecte continue tenint els peus en terra i veure que la realitat és
el dia a dia dels nous tres-cents seixanta cinc dies d'un nou viatge
final del qual està a anys llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada