Era
un migdia assolellat, la gent caminava de pressa per l'andana
d'aquella estació on el temps semblava que s'havia transformat en
antic, en vell, en un època passada. De fet, els turistes omplien la
seva entrada immortalitzant aquella façana antiga. Càmeres en mà i
l'encantador soroll de la càmera en disparar una foto.
Estava
assegut en un seient veient com dels trens baixava la gran massa de
gent que inundava tota l'estació. Veus per tots els costats, maletes
que rodaven de la mà dels viatgers i mirades que desitjaven
trepitjar aquella València vella i bella. Jo no estava allí per
agafar un tren i marxar ben lluny, però qui sap si dintre de poc
n'agafaria un. Hi estava per contemplar el temps, la vida. Perquè un
tren és com la vida, com un recorregut que et porta d'una estació a
un altra compartint els teus sentiments, a través d'una finestra,
amb la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada