Era
un amic desconegut per a mi quan el vaig trobar en un banc del parc
on jo solia escoltar els ocells que es recolzaven en les branques
dels vells xops. No sabia el seu nom, tenia les mans negres i
rasposes com una llima com la que utilitzen el fusters. Es va alçar
i va caminar uns metres fins aturar-se en una paret que tenia moltes
pintades, després va deixar escapar el seu antic fluid
Agafada
ben fort de la mà dreta, sostenia una botella de vi, que era la
beguda sagrada dels vagabunds. Per a ell era tan necessari la botella
que no es va separar d'ella mentre en contava la seva vida. «Aquest
licor, fill, és com la sang de Crist. Em dona vida». Quan ja no
podia esperar res d’ell es va alçar i va caminar fins perdre’s
per baix del pont. El vaig perseguir fins al rierol que baixava pobre
d'aigua, desembocava en un petit estanc que banyava els troncs
d'aquells vells xops.
La
seva camisa tant arrugada ja. Segurament feia anys que no se
l'estirava per a que es quedara sense plecs. El vaig agafar pel
muscle i li vaig dir que sols volia aprendre d’ell alguna que
prompte es poguera oblidar i que aviat molt lluny d’allí ho
poguera contar, a un altre amic desconegut encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada