L'últim dia del segle

  Qui li hauria dit a l'àvia Taf que el seu nét va arribar quan ella acabava de morir. S'havia passat quasi vint anys esperant a que el seu únic nét tornara de buscar or per tot l'Oest. Se li havien fet arrugues per tot el cos, la dona ja no caminava dreta, s'havia d'ajudar en les parets per sostindre's de peu.
  Era l'últim dia del segle. Jack li havia escrit una carta dos mesos abans comunicant-li que tornaria a finals d'any. I així va ser. Jack va creuar el bosc cobert amb una manta grossa, un barret amb la qual havia fet guàrdia en la nit per no ser atacat pels animals nocturns. Encara tenia la pell negra, una barba plena de pols i unes mans plenes de ferides profundes, en carn viva. Va embrutar el pany de la porta i va notar un aire fred en la seva cara. El cor se li va aturar uns segons. No va dir res, i amb passos lents es va dirigir a l'habitació de la seva àvia. Taf estava gitada, amb els ulls tancats, les arrugues eren les línies de la vellesa d'una dona que no havia pogut aguantar una espera tan llarga. Tenia a les seves mans una nota i Jack primer va sentir la mort de primera mà quan li va agafar les mans a la seva àvia. Després de sentir la pell morta, va obrir aquell paper.
   «He aguantat fins l'últim dia del segle per veure si apareixies per aquella finestra on et vaig veure per última vegada».