Per què no he escrit sobre tu?

 Agost es vestia amb la lluna plena, els meus pensaments havien deambulat per l'extensió de l'avinguda, plena de balcons pintats de ferro negre. Tot eren iguals i no sabia per quin de tots anava a abocar el seu cap la noia dels cabells d'or. Em mossegava els llavis de la impaciència. Sempre eixia a la mateixa hora de sempre, i no sé si ho feia per prendre l'aire, o bé perquè estava esperant a d'algú. No crec que fos jo a qui esperava.

 No em movia d'aquell metre quadrat que sense adonar-me havia marcat amb els meus passos. La terra d'aquella vereda en mig de l'avinguda era un bon amagatall perquè no em descobrira. Hi va haver un moment en el qual els cotxes no feien sonar els clàxons, les persones no parlaven entre sí i els ocells ni les fulles mogudes pel vent recitaven poemes cantats. Les portes del balcó blaves del balcó es van obrir i aquella noia es va abocar al precipici de puntetes.

 Allà estava. Semblava que s'havia despertat de la migdiada, tenia els cabells una mica desfets i la falda arrugada del color de l'Antàrtida en hivern demostrava que havia estat tombada en el llit o en el sofà, segurament, mirant al sostre amb els ulls i pensant si el noi que l'esperava estaria a l'hora de sempre.