A qui tant vaig estimar

 Les meves mirades s’escaparen amb el vols dels coloms. Passaven com avions de paper per davant de mi i movien els meus cabells. Sempre em col·locava amb la mateixa posició per deixar passar el temps i observar la gent que passejava per la vora del riu.

 De vegades em passava hores pensant en aquella persona que feia temps que no caminava pels meus pensaments, però el dia havia arribat. La vaig reconèixer per la seua forma de caminar, per la seua forma d’agafar la bossa de mà, per la forma de moure el braç lliure de pes, per la seua forma de llevar-se els cabells de la cara. Ho vaig reconèixer tot. Però ara que s’allunya no escolte els seus tacons, sols puc fer-li carícies aèries i esperar que el vent pentine els seus cabells.