La Petit Bohème

 Portava un diari baix del braç, caminava per un carrer on hi havia persones de classe baixa que recolzava les seves cansades esquenes contra la paret. Segurament havien caminat kilòmetres abans d'aturar-se en aquell lloc. Solien ser persones solitàries que tenien la cara més bruta que les profunditats dels claveguerams. No sabia si eren de pell blanc o de pell bruna, la brutícia havia embrutat, inclús, el color blanc dels seus ulls. Quan vaig caminar més de mig trajecte fins arribar a la redacció em vaig adonar que una xiqueta, d'uns deu anys, estava pintat un dibuix que ella mateix havia fet. Em vaig apropar uns passos i la mare em va oferir la seva mà per a que li donara unes monedes. Això vaig fer, però els meus ulls es dirigiren a d'aquella xiqueta.

 –Com et dius bonica?

 –Laure, senyor –per aquella xicoteta boca van sorgir unes paraules dolces.

 –Què estàs dibuixant?

 –És el recorregut que he amb ma mare fins vindre a Paris, senyor –la xiqueta seguia concentrada amb el seu dibuix. Sa ma mare em va somriure.

 –Vols ser pintora?

 –Sí senyor, m'agradaria ser pintora i penjar els meus propis quadres en les sales dels museus més famosos de París.

 –Què emocionant!

 La tendresa va travessar el meu cos des del cap fins les puntes dels dits quan aquella xiqueta em va donar el dibuix que havia fet. Li vaig dir que m'agradaria veure els seus quadres quan siguera una pintora important en la ciutat. L'ombra tapava la meitat del seu rostre, i l'altra meitat estava il·luminada per un sol matiner. Solament vaig veure com els seus ulls somreien.