Quina
agonia em va entrar quan vaig escoltar el soroll d'uns timbals
ensordidors que s'apropaven pel fons de la ciutat. Una bona tempesta
sucumbiria la ciutat. M'havia passat sis mesos dins de casa, sense
veure a penes la llum del sol. No recordava quin soroll tenia el dia
ni tampoc quin silenci tenia la nit. Estava acostumat a l'obscuritat. Portes tancades i finestres baixades sense que cap fil de
llum entrara pels petit forats que tenien les persianes. Vaig seure
al sofà i en mirar l'hora em vaig adonar que el rellotge s'havia
aturat a les deu del matí del dia vint-i-vuit de febrer. Un
divendres. Feia un mes. Ni m'havia adonat d'aquell fet.
La
televisió feia mesos que no funciona i el despertador
mai havia tingut piles. El meu entreteniment era parlar
sol mirant el pis, que no sabia si estava decorat o no, l'obscuritat
no em deixava veure'l. En sis mesos no recordava el que era mantindre
una conversa amb una persona. Però amb qui podia parlar si no tenia
familiars ni amic aprop de mi? Ni tan sols s'havien preocupat per la
meva existència. Em vaig recobrar de l'absència entre aquelles
parets que de vegades em despertaven espantat, sense saber,
a més, si era de matí o de nit.
L'última
vegada que havia tancat la porta d'entrada venia de la universitat de fer un
examen d'anatomia. Va ser un examen desastrós. Catastròfic. Dels
pitjors que he pogut fer en anys. Fa ja sis mesos d'allò i no m'he
atrevit a obrir la porta per anar a veure la nota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada