Una
vegada caminàrem tant que arribàrem fins al mar.
Anàvem
agafats de la mà com dos xiquets, feliços. Ella, cada dos passos em
mirava, els dos següents mirava endavant per no caure. Aquells eren
els detalls que trobe a faltar, assegut on vam veure el mar per
última vegada. Tinc les seves mirades fotografiades en la meva
retina. Els ells ulls blaus eren com el aquell cel de març, blau
cristall, quasi transparents.
Vam
veure unes columnes, ens imaginàrem que estàvem en una ciutat de
l'antiga Grècia. Ella vestida de blanc i jo també. Semblàvem
filòsofs. Tots dos aprenien un de l'altre, dos tots ens ensenyàvem
en fotos la nostra infantesa i ens dèiem quins serien els nostres
destins. Quan ens vam adonar, mentre caminàvem fent ziga-zaga entre
les columnes, vam trobar la mar tranquil·la com solia ser-ho a la
primavera. Vaig recolzar l'esquena contra l'última columna, ella va
recolzar la seva amb el meu pit i contemplàrem com les ones
s'elevaven alguns metres cap al cel. Feien l'intent de volar però
semblava que algú les estirava cap abaix. Algunes ones morien en les
roques i altres en la fina arena de la platja.
El
seu últim bes es va mesclar amb la sal de les ones. Va ser un bes
amarg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada