La
distància es va acurtar uns poc segons. Quan pensava que ens la
nostra mirada s'intercalaria una salutació sense paraules, la gent
començà a interposar-se entre nosaltres. Era com si saberen que el
nostre destí seria no tornar a veure's mai més. Pensava que allò
era el que la gent volia.
La
vaig veure obrint la porta de la cafeteria. Va mirar on jo estava
assegut prenent l'aperitiu del matí. El cafè expulsava un aroma
estimulant per al meu cervell. Necessitava aquell pessic d'energia
per entrar en calor, en la calentor que no m'havia donat l'abric
mentre venia cap a la solitària cafeteria. La vaig observar com
demanava alguna cosa per desdejunar. Ens tornàrem a mirar però no
hi hagué somriure, cap símptoma d'alegria per haver-nos retrobat
després nou mesos. Més bé, hi hagué unes mirades serioses, de
vegades, indiferents que contrastaven amb les veus de les persones
que ens rodejaven.
L'hora
em va salvar de tornar a mirar-li als ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada