Em contaren una vegada que entre el filferro hi havia besos que no
feien gust a res. Em contaren que el filferro separava dos horitzons
i jo volia saber quin era l'altre. Em van dir que era estrany veure
algú caminar aquell lloc.
Quan hi vaig arribar, els meus ulls confirmaren les paraules dels que
m'havien parlat del filferro com si fóra l'ombra del dimoni. Vaig
comprovar que era infinit, però un infinit metàl·lic. El vaig
tocar, estava fred. Tan de bo poguera tallar-lo amb els meus dits,
inclús amb els meues dents. Aleshores el vent va moure el filferro i
el soroll emès era com la d'una pena estrangulada. La tanca
metàl·lica em flagel·lava el pit i els mugrons, i ràpidament em
va soltar. Necessitava alliberar-me de les tisores que em pujaven la
carn.
Era un soroll incomprensible, intolerable, pur i dur. Tan de soroll i
al final un horitzó sense sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada