Un nou matí

  Dormia plàcidament. Ningú dels que estàvem mirant-lo es va atrevir a tancar-li la boca. Haguera estat una falta de respecte. Des de la meua posició no podia veure si tenia dents o si les havia perdut completament. La forma d'o de la seua boca era una perfecta circumferència. A pesar de que un nou matí havia començat amb alguns rajos de sol traspassant la finestra, aquell home no s'havia adonat de la claror i seguia dormint.
Anava massa ben vestit per anar a treballar. La seua jaqueta a ratlles i la bufanda de llana el delataven. Segurament venia d'alguna berbena nocturna, havia begut massa i el vi encara estava corria per les seues venes. Al meu davant hi havia una dona que no el deixava de mirar. No era gaire més jove que jo. Ella també anava ben vestida. Aniria a la ciutat, vaig pensar.

  -Perdone que la moleste, però coneix a eixe home?
  -Sí... -aquella afirmació donava a entendre que la meua pregunta era compromesa.
  -Qui és?
  -El capellà de la ciutat.
  -El capellà? Hauria d'estar a missa! -vaig exclamar sense despertar als que descansaven.
  -És que té fama de..., ja sap.
  -Hi ha que veure en quins embolics es posa la gent...
  El capellà es va moure de la seua posició. Seguia amb la boca oberta. Sort que no ens ha escoltat perquè allí mateix ens podria maleir.
  -I jo que pensava que aquest tipus de gent no cometia cap pecat...
  La dona va assentir amb el cap i va tornar a mirar el capellà.