Era una egoista. Ho volia tot per a ella i un dia se'n va anar amb la
radio a una altra part. No sé a quin lloc, però lluny. En aquella
radio dels anys setanta totes les vesprades sonava el rock and
roll que a ella li agradava. Millor dit, que ens agradava. Seia
en una de les quatre cadires de la taula que presidia la cuina i
abans d'encendre l'aparell pregava irònicament perquè aquell
continuara funcionant.
Quan la música començava a sonar seguia el ritme amb la punta de la
sabata i després ho feia amb el cap. Els cabells es movien d'ací
cap allà sense un ordre establert, la psicodèlia l'envaïa. Ni Lucy
en el cel amb diamants ho haguera fet millor. Era conscient de que
l'observava des del sofà i de vegades tancava la porta perquè jo no
poguera espiar el vaivé dels seus braços i malucs.
Quan se'n va anar no va deixar nota alguna. Ni tan sols em vaig
molestar en anar a buscar-la, segurament ja portaria centenar de
kilòmetres recorreguts. El cas és que es va emportar la música a
un altre lloc. Em vaig haver d'acostumar a oblidar els Beatles, el
seu grup favorit, perquè era el que més em recordava a ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada