Dies del 49

I va ser on sempre, entre els llençols humits. Va aparèixer somrient, i els seus llavis tendres darrere de la tela blanca, es convertiren en una perfecta ombra xinesa. Els dos s'abraçàrem i ella va començar a taral·larejar una melodia dolça i juganera i ens vam moure per instint. El suau vent que bufava ens acompanyava en aquell ball de color blanc.

Els dies d'estiu de 1949 sempre es feien més llargs del compte, per això, la terrassa era el racó idoni per contar-se els nostres secrets a cau d'orella. No sé per què ho fèiem d'aquella manera si allí no ens podia escoltar ningú. Ella insistia que era millor suavitzar el nostre to. Sempre repetia allò de que les paraules se les emportava el vent i altres ens podien escoltar. Seguidament jo afegia: «no importa, així la gent sabrà com ens estimem».

No volia tornar a casa encara. Em vaig apropar més a ella. Feia olor a mar. No parlàrem, es tractava d'un moment excepcional: els seus llavis en forma d'ona s'esmunyien contra els meus. No importaven les mirades dels gelosos ocells, no importaven els tocs de campana que avisaven de la missa de les vuit, no importara que el cel no estiguera ras, no importava que els dies d'estiu de 1949 fóren sempre iguals.