No
era aquell passadís, precíssament, el menys hostil, el menys
perillós. Un olor a amoníac eixia d'una habitació que estava
obscura. Algú s'havia deixat la porta oberta i s'havia oblidat de
tancar-la. Ara l'ambient ja estava contaminat d'un aire irrespirable,
el nas no tolerava les partícules tòxiques que desprenia aquell
olor. No era bon moment per donar explicacions. No hi havia temps per
preguntar-se per què feia aquella olor. Vaig estar apunt de boçar
en mig d'aquell passadís on hi havia dos grans quadres dels quals no
sabia qui era era l'autor. No els havia vist mai.
En
aquells moments d'incertesa per trobar alguna pista sobre aquell olor
insuportable, em vaig apropar al final del passadís. Un cartell roig
amb lletres blanques indicava que havia arribat al final del meu
trajecte. Però estava equivocat. En les lletres minúscules pintades
de negre posava: «Ací
s'acaba la realitat i començà l'eternitat, troba-la abans que la
mort et lleve el teu cor». No sé que volien dir aquelles paraules
però volia escapar d'aquell passadís i d'aquell olor que
m'acorralava i que m'anava deixant sense respiració, aleshores
l'única alternativa va ser obrir aquella porta secreta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada