Vespre

  Començava un vespre de diumenge on la calor ja no calfava la terra llaurada, ni la carretera asfaltada ni tampoc badava les pedres quan les rodes de la bicicleta passaven per damunt d'elles. S'obrin les portes del metro i els pocs ulls que hi ha no sé si observen la meva bicicleta o a mi. Em faig a un racó i agafe un llibre que ja tinc avançat. Ara si que sé que la gent m'observa. «Serà la meva forma de llegir, serà que em pose a llegir sóc seriós i a la vegada interessant? Pot ser», em conteste a mi mateix mentre el tren sembla estar en un muntanya russa, movent-se per a tots els costats sense parar. Els balancejos dels metro fa que aquest convertisca als passatgers en marionetes que sols mouen de cintura cap a dalt.

  Descanse la vista de veure tantes paraules juntes mirant per la finestra on les coses sembla que no es mouen. El metro passa tan de presa que cada una de les finestres que hi ha sembla un quadre pintat. El sol que brilla, els arbres que estan nuets de fulles, persones que caminen però que sembla que no ho fan i cotxes que de tots els colors. Son paisatges estàtics.

  És hora de respirar aire pur per un riu on l'aigua ja no passa. Ara l'aigua és gent que passeja, corre, juga, s'enamora, es besa, s'abraça, es toca, es mira als ulls, es parla a cau d'orella, es riu i que pedaleja. Aquell riu, encara que no tinga aigua, no està mort, està més viu que mai. Primer donava vida les plantes i a peixos, ara dona vida a les persones. Els dona vitalitat, els motiva per a començar el dia i per acabar-lo. Però sobretot li dona vida a una ciutat vella i bella. Una ciutat que m'atrau.      

  S'acaba el trajecte d'anada.

  Comença el trajecte de tornada solitari. S'acaba un vespre.