Allí on solíem besar-nos

   Un heroi muntat en un cavall de bronze té una vista privilegiada, pot veure les coses que passen als seus peus i per sota de les copes dels arbres. Ell és el guardià del parc. Ell és qui més abraçades, més carícies, més mirades i més besos ha vist en tota la gran ciutat. Contemple aquell heroi amb un certa devoció. De vegades pense que representa l'amor d'aquell parc amb un arbre centenari que atrau a la gent més que aquell heroi amb passat gloriós.

  Quan passe per davant d'aquell banc, ara solitari, nostàlgic i melancòlic, m'imagine el primer dia que em vaig seure allà, amb ella. No deixàvem de mirar-nos i ella m'apartava els ulls perquè es sentia observada. Però jo no era cap estrany. Era jo. Era aquella persona que li passava el braç per darrere del muscle i ella inclinava una mica el cap mentre parlàvem del dia, de la gent que passava o per què el cel estava cobert de núvols. «Els divendres eren nostres», recorde que deia amb la veu dolça i els ulls brillants mirant-me asseguts en aquell banc ocupat per dos enamorats. De vegades col·locava el meu cap sobre les seves cames i la mirava des d'una altra perspectiva. Donava igual amb quin angle la mirava, estava igual d'atractiva.

  Vaig deixar de pensar en aquells dies, en aquells divendres que se'm feien curts i volia que tornara a ser divendres per estar allí, com sempre, on solíem besar-nos.