Carta a l'absència

   Havia passat tant de temps que no recordava l'última vegada que l'havia vist. No recordava ni el dia, ni el mes i ni l'any. Ella era la meva absència en una carta que no vaig ser capaç d'enviar. La vaig posar entre les pàgines d'un llibre, nom del qual no recorde i allí es va quedar per sempre omplint-se de pols i d'olor a llibre vell.

   «Estimada absència:

He estat malalt, he estat desaparegut, he estat absent de tu, del teu cor dels teus records, dels teus llavis, de les teves mans i del teu cos. Mire per la finestra i sols que veig que foscor, en apropar-me hi veig més foscor. El vidre s'ha entelat amb l'alè dels meus sospirs. L'alè dels meus sospirs. He estat malalt i per aquest vidre que ara mire he vist el color dels teus ulls. I és bonic pensar que una noia jove com tu tinga els ulls verds. T'enyore; em recorde el dia que vam anar a un parc solitari, res d'allò no haguera passat si no m'hagueres acariciat els llavis amb un dit de la teva mà, si tu no m'hagueres acariciat els llavis sense gosar besar-los. No he desitjat més que els teus besos. Ara t'escric d'amagat per a que ningú em veja dient-te que et voldria prop meu, pot ser no podria deixar de besar-te sobre tot si tens els llavis lluents. T'ofegaries amb els meus besos però no ho desitge. Però és millor que estigues lluny, així et salvaràs i podràs oblidar-te de mi. A penes ens queda el record».