Manhattan

 Va somriure irònicament. Darrere de les seues ulleres negres hi havia un ulls que havien estat plorant tota la nit. El seu amor l'havia deixat per Manhattan. Per una ciutat. De vegades ho exclamava amb tanta força que els cristalls de les finestres vibraven. Es feia reflexions a propòsit d'aquella ciutat plena de gent, plena de llum, de sorolls impossibles de callar. Maleïa la ciutat assaciada d'edificis d'altures infinites. I ella ho anotava tot en el seu diari. Amb lletra cursiva, com si fóra una escriptora.

 L'últim dia d'estiu va rebre una carta d'ell. Ho va saber perquè en el sobre Manhattan estava escrita amb lletres majúscules. El va obrir amb la ràbia continguda. En el seu interior hi havia dos fotografies que representaven una galeria d'art. Va llegir la carta lentament. No es va perdre ni un detall, inclús si faltaven punts o comes. Quan la va acabar es va adonar que no hi havia ninguna novetat que no anava a tornar mai estava més claríssim. Era ell i el seu art. Les seues escultures i ell. Manhattan i ell. El seu nou amor. Una simbiosis més que perfecta.

 L'estiu no tenia intenció de desaparèixer, igual que el nom de Manhattan en el seu pensament.