A l'hora del te

Feia fred. Era febrer de 1967. En la taula un canelobre, quatre copes de cristall i quatre tasses de te.

‒Per què no encenen aquesta cosa? ‒va dir John mirant les espelmes blanques sense les seues respectives flames.

‒Tu què creus? ‒es va riure George mentre movia amb una minúscula cullera el líquid aromàtic.

‒És de dia, John. No ho veus -va dir Ringo amb la tassa entre les dents. El te estava calent, la seua cara ho va dir tot.

L'únic que no havia dit una sola paraula era Paul. Li agradava veure el remolí que feia en moure la cullera.

‒En què penses, John? ‒quan Ringo li va preguntar, es va adonar que John no havia mogut els braços, ni tan sols havia tastat el te. A més, el sucre estava esperant en el fons perquè algú el fes desaparèixer.

‒Ja saps, eixa Eleanor Rigby... ‒va contestar Paul.

‒On viu? ‒George havia gaudit tan del te que va alçar les celles amb un gest de satisfacció.

‒Crec que en el carrer Penny Lane -després que Paul confirmara la direcció de Eleanor Rigby, va quedar captivat pel silenci que travessava aquell camp de maduixes.

‒John? ‒George de nou.

‒Què? ‒per fi va contestar el mut.

‒Tot el que necessites és amor, amic... ‒li va dir Ringo passant-li la mà per l'esquena.

‒Qui sap si demà ella està esperant-lo en la porta de sa casa -va dir Paul.

‒El demà mai sap res.