En
el trajecte de la meua vida vaig fer un parèntesis. No recorde
haver-lo tancat encara. El vaig obrir un dia que parlava amb una
amiga. Li vaig preguntar si tenia pensat fer algun dia el seu viatge
somiat. Es va quedar pensativa. No vaig obtindre una resposta clara.
Era com un sí, però anava seguit d'una negació que al mateix temps
la decebia. Si m'ho haguera afirmat, si haguera estat convençuda que
faria un viatge, el seu rostre hauria donat clares evidències de
satisfacció. Però en aquell moment, la distreia més com un corrent
d'aire entrava pel balcó i feia volar la cortina.
Segons
després, va girar el cap i, com si es tractara d'una brúixola, em
va apuntar amb la seua mirada.
-I
tu?
-I
jo, què?
-Que
si has pensat fer un viatge llarg -ella va creuar les cames. Estava
més còmoda així.
-Doncs,
ho pensat, però hi ha tants llocs que no sé per on començaria
primer.
Ara
estic ací, entre corredors que no em semblen porten cap a ella. Són
laberints freds, polars, obscurs, tenebrosos i silenciosos. Em
pregunte si ella haurà tancat el seu parèntesis. Em pregunte que
haurà escrit dins d'ell. A qui hi haurà posat en el seu interior.
Estarà el meu nom escrit?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada